Sira

Hola, en primer lloc, la história que us vaig a contar, parla de la meva vida, però encara está incompleta, doncs estic dins d'un embolic.
Començarem des del principi. Em dic sira, i la meva vida ha canviat molt en els últims dies.

Tot va començar en una nit freda, en la que les estrel•les del nostre món brillaven mes que mai. Un nadó plorava en el sól fred i húmit.
Per sort, es va apropar un cavall que va sentir els plors del nadó.
En el cavall, galopava Naim, filla del rei sebástian ll.
El rei, estava casat amb la reina Reen, i tenía quatre precioses filles. Ni un sol varó, pero aixó al rei no el preocupava, doncs, la seva intenció era que reinara una de les seves filles.
Naim va portar al nadó fins al palau i el presentà al seu pare, que amb un gran cor, va decidir adoptar-lo.
Sí, aqueix nadó vaig se jo.
Em varen criar com a una més de la família.
Als 18 anys, jo volia coneixer el món, viure un milió d'aventures, i sentir-me lliure.
Però les ordres del meu pare m'elvaren impedir.

Un bon dia, un jove es va presentar al palau per a demanar ajuda al rei.
-Sóc un campesí de les terres del nord, Liania. Vinc per un seriós problema. Fa anys el nostre rei va cofiar a una jove una clau que ens permitia accedir a el nostre tresor, però varen vindre els enemics i varen raptar al rei.
- No se que puc fer jo.- Va dir el rei.-Peró et dixaré dos dels meus homes per a que t´ajuden a busca i tácompayen a casa.
- Gràcies, això tranquil•litzará els aldeans.
- Vius molt lluny?- preguntà el rei.
- A uns 3 dies de camí, senyor.

Peró just quan el jove es disposiva a eixir per la pora vaig prendre la meva decisió.

- Jo també aniré amb ell - La meva veu retombá per tota la sala i el jove es va girar amb un somriure als llavis.
- Filla, no puc permetrem perdre´t.
- Però pare, en els darrers 18 anys, no he eixit del castell, no creus que ja és hora d´exir?
- Precisament per això, no saps què t´espera fora.

Quan em disposava a escapar, me´n vaig adonar de que el jove ja se´n havia anat.

Eixa nit, em vaig escapar. La veritat és que va ser molt fàcil; Soles vaig haver d´eixir per la finestra, caminar dos metres pel teulat i d´un bot estaría en la quadra, després agafaría un cavall i...
- Sira! - Naim m´havia enxampat. - No estaríes intentant escapar, no?
- Jo... en realitat...
Naim va deixar anar un sospir.
- Ja veig que no puc fer res per canviar la teva opinió. En aquest cas... - em va donar un penjoll amb una lluna dibuixada.- Tin, el portaves quan et vaig trobar.

I, aquella nit vaig galopar per els oscurs boscos desconeguts per a mi.
Prompte vaig decidir descansar davall d´un arbre.
Quan vaig despertar, el meu cavall no estava, estava segura de haver-lo deixat lligat a l´arbre d´enfront.
Vaig sentir un espetec darrere meu. Ràpidament vaig agafar un tronc que tenia prop. Una ombra s'apropava.
Bonk! pren tronc! Plaf! Pren puntada i al sòl.
I així fins que m'adoní de qui era.
-Aaau! Per a seruna princeseta pegues molt fort!- Va dir el jove que es va presentar al palau l'altre dia.
-Oh! ho sent, no sabía que eres tu...
-Més ho sentisc jo, ara hauré de carregar amb tu també.
-Què? Sí he vingut per a ajudarte!
-Ja, com es que el rei t'ha deixat vindre tu sola? De segur quet'has escapat.
-Jo?, escapar-me? No, elpare m'a deixat vindre - ment í- a pro posit, i el meu cavall?
-Ah, estava sedient, un dels homes l'ha portat a veure al riu.
-I l'altre?
-A anat a recollir fruita.
El jove es va fixar en el meu penjoll.
-On l'as trovat?
-És meu des de fa molt de temps.
Començarem a caminar.
-A propòsit, aquest és el meu viatje i mane jo. No val això de que la princeseta mane que la portem en braços perqué ha caminat dos minuts.
-Eeee! Jo puc aguantar caminant tant com tu, pot que inclùs més.
-Això hauràs de demostrar-ho.-Va dir ell amb un dels seus somriures.
I, aixì, duant tres dies i dos nits més, cavalcarem sense descans.
Val, pot que pel camí m'enamorara d'aquell jove, que, per cert, es deia Darc.
Promptearribarem a un turó proper.
-És allí.- va senyalar Darc.
Quan arribarem, un muntó de cendra s'alçava davant nostre. Poc quedava en peu, les flames ja s'havíen extinguit, però encara desprenía calor.
-L'enemic- va dir ell.
Ens aproparem a un barranc. Vaig intentar dir-li que ho sentía.
-Darc, jo...-Un home em va agarrar i em va arrosegar fins ina cova pròxima.

-On está? - Em va dir l'home ambveu amenaçadora- Si no ens ho dius...- Senyalá a Darc, a la vora del barranc, amordaçat per un altre home.
-El que?- vaig dir atemorida.
-Tu saps bé de que estic parlant. Dona'm el penjoll.
- El té al coll- va dir Darc.
L'home va agafar el meu colgant i va riure . Després va posar la mitja lluna del meu colgant en un forat de la cova i va aparéixer davant nostre, en una esfera de llum, un camp, plen de flors. Al final de la pradera, hi había una caseta de pedra molt bonica i acollidora. Els arbres eren de tots els colors: verds, grocs marrons i rojos. Les flors desprenín un encantador aroma a mel i a lavanda.
Va polsar una altra vegada i aparegué un infern de foc. Després de polsar 3 vegades mes, em va mirar.
-M'has enganyat! Ací no hi ha ningún tresor.
Va empenyar a Darc, que, aquest, sense poder evitar-ho va caure pel barranc.
-Nooo!
L'home em va agafar pel vestit i em va dir:
- Ara ja no et necesitem!- I, dit açò, em va llançar dins de l'infern.
No se cuantes hores porte ací, he estat pensant en la meva vida, el la de Darc, en que mai tornaría a ver al meu para, ni a Naim.
aquell mon, no pareixía tindre fi, soles veia un muntó de foc ifum, fum negre que no em deixava respirar.
De prompte, es va obrir la porta, i Darc va apareixer.
Em vaig llançar als seus braços, que em van rebre amb una forta abraçada.
-Darc, pensava que tu havies...
-Shh! Silenci, o despertarán.- Va dir ell mot vaixet.
L'home dormía damunt d'un poc de palla.
De pompte l'altre home va agafar a Darc, però ell va ser més rápid. Agafá un tronc que tenía prop i...
Bonk! pren tronc! Plaf! Pren puntada i al sòl.
-Esbrina de quí ho he aprés!-Va dir ell.
Els dos rodaren pel sól i Darc va llançar a l'home per la porta de foc, que es va tancar darrere d'ell.

I, així, acaba la meva història en aquest mon, perque Darc m'ha proposat anar a viure amb ell a la primera porta, la del bosc.
Aquesta és la major decisió que he pres mai en la meva vida. En els últims dies he viscut la meva major aventura, però estic segura de que ens queden moltes més.
Saps que? Doncs, que la meva mare, va ser una gran amiga del rei de Liania, que va confiar en que ella la encarregada de protegir la clau. Ella, me la va donar a mi abans de que l'enemic la raptara, i, com que vo oir el caball de naim, em va dixar a la vista per a que em salvara. El major tresor del rei de Liania sempre había sigut aquell prat, però l'enemic no ho va entindre.

Pare, mare, Naim... si alguna vegada llegiu això, vull que sapigueu, que mai oblidare el que eu fet per mi, i, que us vull molt.
Així que agafe la mà de Darc i, junts ens endinsem en aquell nou món per a nosaltres, tan fascinant i desconegut.