lunes, 23 de noviembre de 2009

Els essers mitológics


Tot va començar quan em van manar fer un treball sobre la mitología per a valenciá. Mai hi había sentit parlar de aixó. Així que vaig anar preguntantme tot el camí que hi seria.
Al arribar a la biblioteca vaig preguntar a la dona que si hi había algun llibre sobre mitologia grega i em va recomanar un llibre gros i groc que hi había en el estant d'amunt del tot. El vaig guardar el llibre en la meva motxilla i em vaig dirigir a casa.

Ja en la meva habitació, vaig traguer el llibre i em vaig adonar que estaba folrat per una capa de terciopel roig. El vaig obrir per la primera página i em vaig trobar amb un lletrer en el que hi posaba am lletres grans: ¡PERILL! Vaig passar la página i em vaig trobar que estaba sense escriure, es més, ¡estaba sense escriure el llibre sencer! De seguida vaig pensar: "¿perque m' adonaria la bibliotecària un llibre sense escriure?". Despres de fulletjar el llibrot vaig descobrir un redolí morat. El vaig mirar fins que em vaig maretjar i vaig tancar els ulls. Cuan els vaig obrir m'encontraba en una platja desserta, ¡no m'el podía creure! Vaig sentir que hi había algù mes ajá entre les roques de la mar, observantme. Hi vaig sentir un cant gloriós i de seguida vaig vore qui era qui entonaba tan melodiosa canço. Aquell cant em tenia imnotizat. Les sirenes eren dones fins al pit i meitat peixos de cintura per abaix.

Menys mal que vaig vore que es apropava un vaisell, que amb el seu chiulet em va desimnotizar. Entonçes vaig vore que les sirenes imnotizaben a tot aquell que sápropava i feíen que s'estampara contra les roques.
Despres vaig eixir correguent i vaig encontrarme, de repent, en una masa blanca. Era tova i escumosa. Eren... ¡les nuvols! Em trovava en el cel ple de nuvols. De colp, vaig sentir un renill de caball.
-Qué...?- Em vaig preguntar .-Com pot ser, que aci dalt hi hagen caballs?
-Es impossible! -De cop vaig vore algo que em va deixar vocabadat.


Era un caball amb ales! Era gran, blanc, hi tenía una crin blava i, com ja us he dit tenía dues grans i hermoses ales blanques.
Es va apropar a mi i va fer moviments indicant que montara en ell, però quan em vaig apropar a ell, va eixir galopant entre nuvols i no hi va regresar.
Despres em vaig trovar en un espes bosc. A la llunyania vaig vore un home barbut. Em vaig alegrar molt de vore que hi había algú mes que jo en aquell malson. Em vaig apropar a ell . Em vaig adonar de que portaba un caball darrere seva i, despres vaig tindre altra opinió. Aquell esser tenía la meitat del cos transformada en un caball. Vaig intentar fugir de aquell esser, pero amb potes de caball anava més apressa que jo. Entonçes se me va acudir una idea. Y si le preguntaba per on era la eixida? Però quan vaig mirar en darere aquell extrany esser, habia desaparegut. Al mirar en davant, el païsatge hi había cambiat. -Ja estem un altra vegada...
Em trovava en un xicotet déssert, a les portes de una ciutat amb el nom de "Teves". Hi había a la porta una gran esfinx. Tenía la part inferior del seu cos com un lleó, el pit i el cap com una dona i dues ales de aguila. De seguida em va proposar una endevinalla i jo la vaig aceptar.

Em va dir:
-Quin es el animal que al mati camina amb cuatre potes, a la vesprada amb dues i a la nit amb tres potes? -Va dir la esfinx.
-Es l'home!- Vaig dir. Entonçes la esfing, plena de rabia, es va anar volant.

Al entrar en aquella ciutat el païssatge va canviar altra vegada. Em vaig trovar en un llaverint, perdut, desolat i amb una miqueta de por, perque acababa de sentir un mugit de bou i, en efecte, allà el tenia, meitat home meitat bou, que em mirava enfadat. Entonçes vaig eixir correguent, i ell darrere meva. Entonces vaig vore una paret en ruines e intentant fugir, aquesta, es va desmoronar cap al minotaure i aquest es va quedar atrapat davall de les pedres. Entonces vaig apareixer en una habitació blanca i amb un diminut punt blau. Despres de marejarme un altra vegada, vaig obrir els ulls i em vaig trovar denou en el meu cuart i vaig mirar el llibrot. Ara, narrava les aventures de un xiquet llist i amb una força increiblement gran, que ha vençut al cant de les sirenes, al minotaure, a l'esfinx i a si mateix.

viernes, 20 de noviembre de 2009

Un hivern amb temps d'estiu

Aquella vesprada feia molt de fred. Vaig dessitjar que aqell hivern fora calurós com en altres països.
La mare diu que qui desitja alguna cosa es fa realitat. Vaig tancar la finestra i em vaig gitar al llit.

Eren les 8 de la matinada, hora de alçar-se. També era l'hora en la que tots els matis m'arrupía al llit perque feía molt de fred. Però aquell día
vaig fer el contrari. Vaig sentir ganes de posar els peus descalços al sòl gelat, pero estava calent. Em vaig preguntar si hauríem oblidat apagar
el calefactor la nit abans. Em vaig dirigir a la cuina a per un got de llet bè fresquet.
La mare cuinava, el pare llegia el diari i el meu gemà mirava per la finestra. El pare va anunciar que aquell matí la piscina del municipi estaba oberta.
Yo vaig dir que quina ximpleria que obriren en ple hivern la piscina, pero el meu germà em va dir que mirara per la finestra. Em vaig pujar a la cadira per veure millor el carrer. Hi había un sol gegant i grogenc al cel. Vaig eixir corregent al jardí i vaig notar que hi feìa molta calor, com vaig dessitjar la nit abans. Ens vam posar el vanyador i ens varem encaminar a la platja. Hi feìa tant de calor què quan arrivàrem estavem suant com porcs, aixì que vam agrair mès el vany. Ala platja hi habia un muntó de gent, normal, con la calor que feìa.
Vam passar el dia sencer a la platja: vanyan-nos, prenent el sol, fent castells d'arena...
Hu varem passar de maravella.
Per la nit varem anar a un restorat al que hi anavan tots els estius a sopar. Era gran i bonic. A nosaltres ens agradaven molt les closques que i tenìen a les parets com adorn. Però en compte de xarxes tenìen adorns de nadal. Tambè hi tenía una ampla terraça en la que varem menjar
ous frejits, jamò, pollastre i tot tipus de dolços: turrò, maçapá, tarta de formatge, gelats...
Fou el mijor dìa d'ivern de tota la meva vida.

Al matí següent emb vaig despertar gelat al meu llit. Em vaig preguntar si ens aurìem deixat l'aire acondicionat encès tota la nit.
Al arribar a la cuina la mare cuinava altra vegada, el pare llegìa el diari un altra vegada i el meu germà mirava per la finestra un altra vegada mès.
El pare anuncià que no hauría escola aquell dìa per una fort nevada. Entonçes vaig dir què era una ximplerìa que amb un hivern tan caluròs com aquell nevara. Tots a l'ora em van mirar interrogatius. Vaig mirar per la finestra i de seguida hu vaig entendre tot: els meus somnis m'aurien jugat una mala passada. Però em donava el mateix, perque era dilluns, havía nevat i ...
¡no habìa classe!